Ara ens han tancat les fàbriques,
els petits tallers i tallerets.
S'ha acabat la feina, diuen...
els surt més barat a d'altres indrets.

Ja no puc portar el jornal,
que a casa fa tanta falta,
què m'espera pel demà,
si el lloc de treball em manca ?

Ens han enterrat el tèxtil,
sense cercar alternatives,
i les úniques sortides que ofrenen,
passen per accions formatives.

Cal diversificar la indústria...
es posa de moda el sector serveis...
l'atenció a les persones...
treballar molt i guanyar menys !

No importa si encara ets jove,
i amb ganes de treballar,
vas a l'atur i et consideren vella,
sense paga pel demà.

Ens neguen el nostre futur,
no els importa, tan se val.
Sols som xifres estadístiques,
no persones, tal com cal.

Des de la impotència i el desesper,
no ens donem pas per vençudes :
no creiem en el destí,
en això som molt tossudes !.

Cridem ben alt,
un crit de ràbia que ens ofega :
No volem que ens enterrin amb vida
després de tants anys de treball.